Com el diccionari de la RAE no definix lo que són les llengües naturals i artificials, vaig a caure en utilisar Wikipedia, encara que per a temes valencianistes, no és gens fiables puix està escorada per sancer al catalanisme.
De totes maneres, per a lo que a nosatres nos interessa en este artícul, podem prendre com a vàlides les seues definicions, puix són les que estan en unes atres webs, o molt paregudes.
D'esta manera la citada enciclopèdia lliure nos definix la llengua natural aixina:
Una llengua natural és una forma de llenguage humà o una varietat llingüística generada espontàneament en un grup de parlants en propòsit de comunicar-se, a diferència d'unes atres llengües.
I llengua artificial la definix aixina:
Una llengua construïda (també denominada idioma artificial o conlag) és un idioma que a segut total o parcialment construït, planejat o dissenyat per sers humans a partir de l'estudi de les llengües naturals.
En el primer grup, el de les llengües naturals, trobem llengües com el valencià, l'espanyol, l'italià, el francés, l'alemà, l'anglés, i moltíssimes més.
I en el segon grup, el de les llengües artificials, trobem llengües com el català, el esperanto, el valjove, el ido, l'interlingua i algunes més.
En este artícul nos centrarem en una de les llengües artificials, el català. En este respecte, hi ha persones que diuen que és una llengua natural, pero res més llunt de la realitat, com anem a vore.
Alguns dels comtats que formaren part de la Marca Hispànica que hui en dia són part de la Comunitat Autònoma de Catalunya, pertanyent a Espanya, estigueren dins de la Corona d'Aragó mentres que esta existí, és a dir fins a que a través dels Decrets de Nova Planta, el rei Felip V «l'Animós» (1683-1746), que fon qui guanyà la Guerra de Successió Espanyola, li llevà els furs a tots els regnes que componien la Corona d'Aragó, entre els que estaven, el regne d'Aragó, el de Valéncia i el de Mallorca.
Dins del Regne d'Aragó es trobava el comtat de Barcelona, lloc principalment de parla occitana a on en el pas del temps, com sempre sol passar començà a diferenciar-se de l'occità, pero no hem de perdre de vista que com no existia el topònim«Catalunya», no podia ser català. Aixina que nos trobem en lo que s'ha denominat el«barceloní», que era la manera de l'occità que es parlava en Barcelona.
Fins ací, el barceloní, podria ser una llengua natural. Pero eixe dialecte, l'actual Catalunya, heretera d'alguns dels comtats de la Marca Hispànica, sabia que no contava en lliteratura, ni en tradició lliterària, i per als dirigents de lo que començà a denominar-se Catalunya, allà per 1833 quan Francisco Javier de Burgos y del Olmo (1778-1848) dividí en províncies lo que començava de delinear-se com a Espanya, no els agradava tindre una llengua sense prestigi, una llengua que no era més que un grosser dialecte de l'occità. Aixina que un dels primers i més independentistes catalanistes, Enric Part de la Riba (1870-1917), li encarregà al ingenier, al químic, Pompeu Fabra i Poch (1868-1948) que dissenyara des de zero lo que hui en dia coneixem com el català modern, cosa que, ya el nom és una falsetat, puix dir que Pompeu i Fabra dissenyà el català modern, vol dir que havia un català antic, i mai fon aixina puix, abans del català modern no havia un català antic sino que a soles estaven el barceloní, el lleidatà i uns atres dialectes de l'occità.
D'esta manera, el citat químic, agarrà una forta base de la dolça llengua valenciana, vora el noranta per cent, a la que li afegí elements d'unes atres llengües com el francés i menejant-lo tot en la coctelera de la seua ignorança llingüística, presentà al món el català actual, el que diuen modern.
En un principi, els parlants del barceloní no estaven d'acort en parlar eixa llengua creada en llavoratori, pues els era totalment aliena i no l'havien parlat mai, ya que, com era una llengua de llavoratori creada ex profeso per a constituir-se com el estàndart llingüístic català, abans de crear-la Popeu i Fabra, no l'havia parlat ningú.
Tot lo dit fins ací, deixa pales, que lo que hui en dia es diu «català», és una llengua inventada, creada, feta delliberadament per a convertir-se en llengua. Un engendre llingüístic que a soles era un valencià disfrassat i maquillat, pero no molt.
Ara cal comentar que, l'International Organization for Standardization (ISO) Organisació Internacional de Normalisació en valencià, entitat que concedix els còdic ISO a les llengües, (entre uns atres suposts) no dona un còdic a una llengua inventada si no posseïxc unes característiques específiques, entre les que cal remarcar les següentes.
1.- La llengua de llavoratori o construïda, ha de ser una llengua que es parle vehicularment en un lloc determinat.
En este punt, a l'instaurar el català creat per Pompeu i Fabra com a llengua oficial de Catalunya, ya té el lloc a on es parla vehicularment.
2.- Un segon criteri imprescindible es, que alguna persona haja naixcut sent esta llengua artificial la seua llengua mare.
Sobre este segon punt tenim clar que, en Catalunya, des de que es nomenen aixina el conjunt de territoris que la componen, no han deixat de nàixer chiquets, aixina que també està cobert este punt.
3.- I un tercer punt importantíssim, és que deu de tindre gramàtica i lliteratura demostrable.
En el punt la gramàtica no fon cap problema, puix li realisaren una en un no res de temps.
Pero en qüestió de la lliteratura, això era una atra cosa, puix, evidentment no tenien cap tipo de lliteratura ni cap tipo de autors contemporàneus ni clàssics per a facilitar-li a ISO, pero com el noranta per cent del català que diuen modern, és a dir, el català actual és simple i purament una còpia del valencià, no tingueren cap problema en furtar-li a la llengua valenciana tots els seues escritors clàssics i contemporàneus, i tota la lliteratura en vers, prosa, ensaig i teatre que estos realisaren. No hem d'oblidar que la llengua valenciana tingué el primer Sigle d'Or de totes les llengües del món i que els autors de finals del sigle XIV, tot el sigle XV i principis del sigle XVI, marcaren un abans i un despuix dins de la lliteratura mundial.
Aixina és com els lladres catalans demostraren en ISO que la llengua artificial denominada català tenia una història i una lluentor que realment era pròpia de la llengua valenciana.
D'esta manera pogué instaurar-se com a llengua en còdic ISO, copiant i furtant la llengua valenciana i imponent-la en Catalunya a capa i espasa, puix ya sabem tots que, a on hi ha diners i mana la chequera, tot és possible.
Esta és la verdadera història de la llengua artificial denominada, català. |
