La Cartoixa de la Vall de Crist, també nomenada de Valldecrist, data del sigle XIV, denominant-se la Vall d'esta manera per que la llegenda ho sembla a la vall de Josafat, aparegut en els somis de l'Infant Martí com a lloc ideal a on deuria fundar un monasteri cartoixà.
Es troba a poc més d'un quilómetro de la Vila d'altura, en l'Alt Palància de la província de Castelló.
La seua fundació es deu al rei d'Aragó Pere IV «El Cerimoniós», a demanda del seu fill l'Infant Martí, aixina el 21 d'abril de 1383, el Papa Clement VI, concedix el permís per a construir la Cartoixa, i el 8 de juny de 1385 prenien possessió de la mateixa els primers cartoixans, sent el seu primer Prior, el Pare Joan Berga. En 1386 comença la construcció del claustre primitiu i es coloca la primer pedra en l'iglésia de Sant Martí, que és una de les poques edificacions que encara es conserven.
En 1399 En Martí és coronat i, ordena edificar el nou claustre i una iglésia de majors proporcions, nomenats el Claustre Major i l'Iglésia Major. La primera pedra fon colocada en 1405 en una cerimònia presidida per Martí I «L'Humà». Abdós obres s'acabaren en 1428 inaugurant-se l'iglésia el 13 d'octubre de 1549.
També en 1399 En Martí li concedix a la Cartoixa de la Vall de Crist el senyoriu d'Altura i el d'Alcublas. La Cartoixa es transforma aixina en un important núcleu de poder econòmic, cultural, religiós i polític, quina rellevància queda palesa en els sigles successius.
Bonifaci Ferrer arriba a la Cartoixa en 1410, i fon l'artífex del Compromís de Casp i Prior de l'Orde de Sant Bruno (creador dels monasteris cartoixans), també arribà Lluís Mercader, confessor de Ferran el Catòlic, que foren alguns dels seus influents Priors i valedors. Mes, en esta Cartoixa moraren persones de l'importància de Sant Ignaci de Loyola o el Papa Benet XIII, el «Papa Luna», el qual, en 1397, anexionà a la Cartoixa, la Rectoria de l'iglésia parroquial de Castelló, pese a les protestes del clercs i veïns d'esta.
En 1407, la Cartoixa de la Vall de Crist renúncia als Furs d'Aragó per a sometre's als Furs de la Ciutat de Valéncia.
El monasteri en 1785, alcançà un dels seus últims moment àlgits, puix en eixa data es constituí la Congregació Nacional de Cartoixans Espanyols i es trià com a residència perpetua del definitori. Pero a principis del sigle XIX comença l'ocupació francesa i el Decret de Suspensió d'Órdens Religioses, suprimint en 1820 les institucions monacals, sent l'exclaustració definitiva de la Cartoixa, i la fi del monacat, en temps d'Isabel II, el 25 de juliol de 1835 per Real Decret.
En alguns moments de la seua història, els cartoixans es veren forçats a deixar la Cartoixa. En 1706 és el primer abandó a conseqüència de la Guerra de Successió. Entre 1808 i 1815 es produí un nou abandó durant el Trieni Lliberal. Per últim, degut a la Desamortisació de Mendizàbal, Decret Llei promulgat en 1835, i sent Prior Bruno Rogel, es suprimiren els monasteris i convents en menys de 12 professos, com fon el cas d'esta Cartoixa.
Aixina el 9 de novembre de 1844, es subasten i fraccionen els bens de la Cartoixa, comprant-los entitats públiques i privades, aixina el claustre fon adquirit per Sogorp a mitat de 1800. Les portes i retaules es troben en el Museu “La Llum de les Imàgens”, situat també en Sogorp. L'Altar Major es troba en l'Iglésia de Sant Miquel Arcàngel d'Altura. El pou original es troba en l'Avinguda Agustí Sebastià, etc., venent-se els seus restos en varies ocasions, i casi en ruïnes, en 1991 la compra la Conselleria de Cultura, iniciant, a través d'una Escola Taller, el procés de restauració.
La Cartoixa de la Vall de Crist, està considerada com una de les més riques de la Península i constituïx la quinta fundació Cartoixana d'Espanya.
En els primers sigles de la Cartoixa, la principal activitat fon la ganaderia, ademés, adquirí un gran poder al rebre el delme de les poblacions propenques i posseir innumerables vivendes en pobles dispersos per tota la zona, Altura, Sogorp, Jérica i Valéncia entre uns atres.
L'Iglésia de Sant Martí començà a construir-se en 1386, en el gòtic valencià de l'época, sobri, sense contraforts i en murs de gran grossor. En el seu interior havia numeroses obres d'art de gran valia, com el retaule del Sant Sopar de Jocomart, hui en la Sèu de Sogorp, i dos arques a abdós costats de la porta principal contenint els restos de Lluís Cornel i Dalmau de Cervelló. Baix l'Iglésia de Sant Martí hi ha un subterràneu al que s'accedix per una porta en arc de mig punt. Des d'ací descendint per una ampla escala, s'accedix al seu interior en el que resalta la seua revolta de creueria. Junt a l'escala hi ha una font que comunica en la cisterna del claustre de Sant Jeroni.
La cuina està junt al refectori, i en ella es distinguixen tres zones, la Sala de Portadors, el Rebost i la Cuina pròpiament dita, en la que destaquen dos molins de pedra, el foguer, la pica per a netejar les aïnes i el seu pis entaulellat, en una inclinació que facilitava la netea del sol al conduir directament les aigües cap a un sistema de canals que la rodejaven completament.
El refectori es conclogué el dia de Tots els Sants de 1456, d'este edifici encara es pot vore els restos dels murs i l'arranque d'algunes de les seues arcades. En les seues parets havia pintures de valor.
Tenia numeroses capelles, aixina tenim les Capelles; de l'Hospederia; de Sant Nicolau, Santa Caterina i Santa Bàrbera; de Sant Andreu apòstol; de Santa Úrsula i Santa Egipciana; de Sant Antoni o del Santíssim Crist; de Santa Maria Magdalena; de Sant Sebastià; de Sant Huc; i de la Mare de Deu, la verge dels Desamparats.
En 1522 s'edificà el pòrtic davanter que cobria el grup escultòric de l'entrada. És obra de l'escultor Miquel Magaña.
En 1634 es construí el mur que, travessant el presbiteri, separà la nau de l'Igésia del trans-sagrari. La cúpula de mija taronja es construí en 1665, canviant-se el campanar del costat de l'evangeli (esquerre), a on es trobava, al costat de l'epístola (dret). També en esta época es feu el Retaule Major, el seu autor fon Miquel d'Urliens. Els restos del retaule es troben en l'Altar Major de l'Iglésia d'Altura.
A la Sacristia s'accedix des de l'Iglésia Major, sent una estància de chicotetes dimensions en cúpula en la capçalera.
El Claustre Major és de pur estil ogival. La seua forma era quadrada i a cada costat havia una nau de pòrtics de 80m. de llongitut per 4m. d'ample. En l'interior del claustre, estava l'hort i dos cementeris, el dels pares i el dels germans.
Des del claustre, rodejats per llenços com: “El Juí Final”, “La Soletat de Maria” o “ El Sopar”, s'accedia a les 24 celes que havia, sis per cada costat, ocupant una superfície de 114 m2. Les celes tenien una finestreta per la que els monges rebien el seu menjar, sent la cela prioral molt més gran.
Com curiositat comentar que, «La porta de l'Infern», era una chicoteta porta que des de l'exterior del recint amurallat donava accés a la cuina dels criats i zona de servicis. El seu nom es deu al fet de que allí es consumien aliments prohibits per la regla cartoixana. |
