Les Muralles Romanes, construïdes en el sigle II a. C. En la mateixa época en que es fundà la ciutat en l'any 138 a. C., a pesar d'haver sigut molt importants en l'historia de Valéncia, no són massa conegudes, potser per la falta de troballes arqueològiques que poder observar a simple vista, encara que aixina hi ha registre de que la ciutat romana de Valentia sempre fon una ciutat amurallada.
El croniste romà Gayo Salustio Crispo en un text nomenat, Historiae, en el sigle I a. C., cita les muralles de Valentia i conta en les seues cròniques que en les guerres civils entre Silo i Màrio, nomenades Guerres Sertorianes que s'iniciaren en el 83 a. C., les tropes de Pompeyo derrotaren a les de Sertorio en l'any 75 a.C., al peu de les muralles de Valentia, citades com a moenia.
Després de la derrota de Sertorio, Pompeyo arrasà la ciutat i durant més de cinquanta anys la ciutat estigué deshabitada, fins a l'época imperial en que la ciutat, com un au fènix, renaixqué de les seues cendres, pero de les muralles mai es sabé res més, encara que es de supondre que les mateixes seguirien complint el seu paper durant l'época del Baix Imperi Romà i el periodo de permanència del visigots en la ciutat.
La primera referència històrica de Valéncia, descriu la seua muralla romana com un oppidum, açò és com un lloc fortificat en els que les defenses naturals han segut reforçades per l'home.
De les muralles romanes coneixem el seu traçat aproximat, puix la falta de troballes arqueològiques dificulta poder delimitar be el seu traçat, pero est es creu que discorria cap a l'est, per darrere de les Torres de Serrans, més o menys paralel al riu Túria i per darrere de l'islàmica. Després els estudiosos de les muralles pensen que continuarien cap al sur per l'actual carrer Viciana i a través del carrer del Tossalet arribaria al carrer Avellanes, i d'allí s'encaminarien cap a l'oest pel carrer Cabillers, travessaria la plaça de la Reina, seguiria pel carrer Corregeria i el carrer Juristes, travessant el carrer de Cavallers per davall de la torre nova del Palau de la Generalitat, dirigint-se pel carrer Serrans cap a les torres del mateix nom.
La ciutat de Valentia, nomenada aixina per la valentia, força i vigor dels seus fundadors, estava formada per dos carrers principals que es creuarien entre sí formant una creu. Eren el Cardo Màxim i el Decumento Màxim; en els extrems de dits carrers s'obrien quatre portes, com era habitual en les ciutats romanes situades en el pla, i estes eren, la Saguntina, la Sucronense, la Celtibera i la de la Mar. Es supon que el punt a on es creuaven abdós carrers era en punt 0, i este estava situat sense cap gènero de dubtes en l'actual Plaça de l'Almoina, puix en les excavacions que s'iniciaren en 1985 es trobaren troballes arqueològiques que aixina ho confirmen.
De la porta Sucronense, nomenada aixina perque estava orientada cap a Sucro, actual Alzira, hi ha constància epigràfica en el Corpus Inscriptionum Latinorum II2/14,33, i la podem situar aproximadament en el creuament de l'actual Plaça de la Reina en el carrer de la Mar. De la porta septentrional, que podria ser, la Porta Saguntina, i la porta meridional, que podria ser la Porta Sucornensis, es conserven algunes troballes en el solar de l'intersecció dels carrers del Salvador i Viciana, una torre i una part d'un llenç, i davall de l'edifici del carrer Avellanes 14, es troba un tram de la porta en una obertura. Este tram està integrat dins de l'edifici i és visible des del carrer a través d'una finestra feta per ad este propòsit. També s'han identificat alguns trams del fos que delimitava el recint en l'edifici entre el carrer Babillers i la Plaça de la Reina en el carrer de Serrans i el carrer Comte Trénor. Ademés també s'ha identificat davall de la torre nova del Palau de la Generalitat, un tram del llenç, cobert darrere de les obres de 1940, i que a soles estigué visible durant el curt periodo de temps que duraren les obres de construcció de la torre occidental, i fon descrit com un gran mur de 1,90 metros d'ample, localisat entre 3,50 i 4,50 metros de profunditat, construït en “morter de calç i pedres fortíssim”, lo que indicava que provablement estiguera fet en lo que s'ha donat a nomenar, formigó romà.
Com podem comprovar, en molt pocs punts de la ciutat subsistixen troballes de la muralla romana, i ademés estos presenten molt poc nivell de conservació. Pero encara aixina podem comentar que el tram del carrer Avellanes és de huit metros de llargària i està construït en grans sellars disposts irregularment, mentres el del carrer del Salvador, provablement una torre, està fet en mamposteria regular que recobrix un farciment de terra prensada o d'atobons de terra cuita.
Les escasses troballes no han oferit massa informació cronològica, excepte les del carrer Viciana, que pertanyen a l'época republicana, puix la muralla tingué dos époques ben definides, l'época republicana, la primera, i l'época imperialista, la segona. Les troballes del carrer Avellanes poden pertànyer a qualsevol época, mentres que els del Palau de la Generalitat es consideren de l'época més antiga per la profunditat a la que foren trobats, entre tres i quatre metros.
La prolongació de la via romana en l'actual carrer del Salvador, podrien interpretar-se eixos vestigis romans com pertanyents a la porta urbana septentrional. Es tracta d'una torre de planta rectangular de grans dimensions, realisada en la tècnica d'opus vitatum en la cara externa; l'interior estava farcit en capes successives d'argila i pedres. Un tirant central de mamposteria reforça la torre en el seu punt mig. Unida ad esta edificació hi ha un tros de llenç.
Relacionat en estes troballes, es trobaren unes monedes, 6 ases republicans acunyats en Roma, ademés, també es trobaren 195 denaris d'argent, el més modern dels quals està acunyat en Roma, en l'any 77 a. C., pel magistrat. L.RVTILI.
També es digne de mencionar que es trobaren unes termes del periodo de l'imperi romà, pero en un deficient estat de conservació, del qual destaca un fragment d'un mosaic.
La muralla romana es complementava en un sistema de fossos que, junt als canals fluvials que rodejaven la ciutat, reforçaven la seua capacitat defensiva. Este fos, o fossos, que rodejaven tot el recint, a soles s'ha reconegut be en el carrer Cabillers. Allí, la seua amplària era de 3,50 metros, per 1,40 de profunditat.
En quant a les tècniques de construcció, la muralla de l'época republicana estava construïda en tapiador, mentres que la de l'época imperial lo estava en sellars i rajoles.
La muralla romana es troba inclosa dins del Ben d'Interés Cultural (BIC) i el Conjunt Històric-Artístic de Valéncia.
Per a concloure este passeig per les muralles romanes de Valéncia, vullc dir que encara que no es puguen vore en total claritat les muralles romanes, hi ha suficients troballes per a poder recompondre-les com serien en el seu moment més àlgit, pero ademés, esta segona muralla de Valéncia, la romana, és la que normalment es dona com a primera muralla de Valéncia, pero després d'esta muralla encara vingueren dos més, la muralla àrap i la cristiana, i he de dir que poques són les ciutats en tot lo món que poden “presumir” de que en tota la seua història, hi hagen tengut quatre muralles diferents i ben definides.
|
