Hi ha vegades que sense saber cóm, te ve al cap un dibuix, una cançó, un text o inclús una despedida personalisada i pròpia, que sense saber molt be per qué comences a utilisar a tot arreu.
I un bon dia mires arrere i te dones contes de que, també, sense saber cóm ha segut portes ya molt de temps, potser inclús anys, que estàs utilisant alguna cosa sistemàticament i veus aplega un moment que ya con concebries les coses sense lo que estàs utilisant tant de temps sense saber molt be cóm començà, pero que ho seguixen utilisant i ho vas a seguir utilisant per que s'ha convertit en tu, i tu, en això. Per que ha passat a formar part de tu i del teu patrimoni cultural.
I conte açò, perque açò és justament lo que m'ha passat en la despedida que un dia, ya fa molts anys, comencí a utilisar en tots els meus escrits en valencià, ya fora un artícul, com un correu electrònic, com un mensage en un fòrum, com lo que siga... I esta despedida fon...
Un abraç molt blau
I que al remat de tant de temps utilisant-la m'he donat conte que hi ha molta gent que la està utilisant perque li agrada per que li ha calat en lo més fondo del seu sentiment valencià i valencianiste i perque ha vist que és una manera curta, simple i eficaç de despedir-se d'un a manera valencianista i amistosa en un to que igual pot ser distés o utilisar-se en uns àmbits més sérios.
La primera vegada que m'envià un amic un mensage despedint-se en la meua despedida, li digué, “Ei, quina despedida més bonica”, pero ell com sabia que era meua, em contestà que li havia agradat a montó i que si em pareixia be seguiria utilisant-la, a lo que li contestí que sense cap problema de res, al contrari, molt orgullós de que una frases, una despedida meua, haguera arraïlat en algú.
Pero al poc de temps, rebí un mensage d'una persona que no coneixia preguntant-me sobre el significat d'una paraula, i si podia, que també li comentara alguna coseta sobre la seua procedència i etimologia. Li contestí sense cap de problema. Pero lo que més m'agradà d'eixe correu-e d'aquell desconegut, i que hui en dia seguix sent un desconegut, fon que es despedia ficant, “Un abraç molt blau”. En la meua resposta, al final de l'explicació li preguntí d'a on havia tret eixa despedida tan rebonica, i ell en un correu-e de resposta donant-me les gràcies per l'explicació, em digué en respecte a la despedida, que l'havia trobada en un fòrum i que li havia agradat a montó. En un segon correu-e meu, li comuniquí que era de la meua invenció, i que estava molt agraït de que l'utilisara.
Ara mateixa, m'he donat conte que la despedida, “Un abraç molt blau”, és una despedida prou habitual en ambients valencians i valencianistes, i vos he de dir, que és per a mi tot un orgull que, una despedida de la meua invenció haja calat tan fonda i fortament en el món valencianiste, puix és eixe un punt sense retorn que m'ha fet passar a l'història de la nostra Pàtria Valenciana.
Ara en respecte a les moltes persones m'han preguntat ¿qué vol dir exactament?. “Un abraç molt blau”, fa referència, per lo del abraç fort, a l'amistat que qui diu la despedida li professa a una atra persona, i lo del “blau”, fa referència a la franja blava de la nostra Real Senyera Valenciana, a on es situa la corona del nostre regne, en lo que podria definir, “Un abraç molt blau”, com un abraç en molt de carinyo, molt apretat i des de lo més fondo del meu cor i sentiment valencià i valencianiste, que és una de les millores coses que de mi, puc oferir a tot lo món.
Aixina que per a finalisar este artícul, no cal dir una atra cosa que no siga...
Un abraç molt blau. |
