En els últims temps, als valencians valencianistes, se mos està convocant a eixir al carrer en prou freqüència per a defendre tot lo que és susceptible de ser defés i defendible en respecte al nostre regne de Valéncia, les seues tradicions, cultura i per extensió, tots els seus signes i símbols d'identitat.
Pero igual eixir al carrer, eixir a prendre el carrer en un grup reduït de persones i uns mijos escassos, més be donen impressió de mediocritat més que del moviment sòlit i fort que deuria ser el moviment valencianiste.
Estem en un punt de l'història del valencianisme, a on esperar un dia o dos més per a fer alguna cosa, en concret i en cert valor, no és massa important, puix totes les institucions públiques i privades (o casi), estan preses per catalanistes que a soles tenen en el seu full de ruta, destruir a Valéncia caiga qui caiga i passe lo que passe, i això no ho han fet en dos dies, sino en tota una llarga trayectòria, en tota una vida de comprar voluntats i saber atraure's per a la seua causa al rival més dèbil entre els valencianistes, davant la mirada impassible de mols traïcioners i venuts que saberen i seguixen sabent mirar cap a un atre costat mentrimentres que deixaven a Valéncia afonar-se cada vegada més en un pou del qual cada dia és més difícil eixir.
I una trayectòria de décades i en el poder en la mà, no es pot desmontar mi guanyar eixint al carrer tots els dies i sense saber quí es fa càrrec d'eixe moviment, puix eixa acció a soles mos durà a través del desgast físic, al cansanci, i en allò a la “desactivació” com valencianistes.
Este no és el moment de prendre el carrer intentant organisar grans events o esperant una afluència massiva de valencianistes, puix per molts i diversos motius, el valencianisme està saturat de tot.
Este, com ocorre en les eleccions el dia de davant de les mateixes, és el moment de la reflexió, el moment de fer examen de consciència, el moment de ser justs i racionals i saber discernir entre lo que hem fet be i lo que hem fet mal per a arribar fins a on estem. Este no és el moment d'eixir a “chafar” al catalanisme, puix casi està passant a ser part del ADN de molts valencians, sino és el moment d'actuar fent “guerra de guerrilles”, d'anar guanyant chicotetes batalles en les que conseguir adeptes per al moviment valencianiste, puix gent per ad esta llabor hi ha moltíssima, i anar alvançant sense presa, pero sense pausa i aixina anar minant la confiança dels panques i anar eixint d'a on mos trobem.
Mentres quedem un grup de bons valencianistes, el moviment valencianiste podrà resorgir, sempre que tingam voluntat de fer-ho, en un líder que encapçale el moviment i un grup d'incondicionals que fiquem a Valéncia per damunt dels nostres propis interessos. ¡Vixca Valéncia!
|
