El día sis de giner de matí, obrí els ulls i em doní conte de que no podía vore la llum del sol, i això que ya eren les dotze del migdia, no és que yo m'alce habitualment ad eixa hora, pero... si ara recorde, això fon degut a que había estat passejant fins a les cinc del matí, en la meua família per l'avinguda de Baró de Càrcer i els voltants del Mercat Central veent tots els puestos que els venedors ambulants havien posat en les vores com fan tots els anys, per a oferir-nos als nostàlgics com yo i algun jove que atre, la possibilitat de poder comprar unes llepolies, un tros de carbó de sucre, o uns joguetets que no nos fan falta per a res, pero que en eixe moment l'ambient t'espenta a adquirir i oferir-se'ls als teus seres volguts.
Eixa mateixa matinada, sense saber com, i portant la meua dòna un orset en la mà, arribàrem a la porta de l'iglésia dels Sants Joans, que també sense saber per qué, es trobava oberta.
Ni yo, ni la meua dòna, havíem vist mai l'interior d'eixa iglesia, aixina que als dos nos cridà l'atenció passar al seu interior per a donar-li una ulladeta.
- ¡Oh! ¡Que bonica és! -Diguérem els dos a la mateixa vegada.
Estàvem donant-li un parell de voltes i mirant totes les imàgens i vidrieres, quan de sobte, com si fora una película de por, un sacerdot, vell i en una image, que tirava d'esquenes se nos acostà i es clavà davant de nosatres, tapant-nos el pas. Si això nos passa en un assucac li haguera donat la cartera sense que me la demanara.
El sacerdot es presentà i en uns segons nos contà l'història de l'iglésia en pèls i senyals. ¡Fotre qué esglai!
Ya estàvem anat-nos i a punt d'eixir de l'iglésia, quan de sobte el retor nos cridà l'atenció i nos digué en veu greu.
- Que no se'ls oblide hui de formular un desig. Segur que se vos complirà.
- Demanaré un coche deportiu, roig i en 1000 cavalls de potència.
- Si és lo que vols demana-ho, pero si se tu complix el desig, recorda que quan ho tingues, igual els pagaments que hauràs de realisar habitualment, i el cost de la gasolina, igual no podràs soportar-los. ¡Pensa lo que desiges!
Nos riguérem tots, i nos anàrem de nou a la vora dels puestos ambulants. ¡Una ariçonada nos recorregué el cos sancer!
La dòna em preguntà si sabía lo que demanaria si això fòra veritat, i no feu falta molt de temps per a decidir-me. ¡Riguí!
Badallí, m'acabí d'alçar del llit i mirí al cel, ¡Fotre! ¡El cel estava cobert de persones que per art de màgia, estaven volant, Camps, Eliseu, Regás,...! Multitut de panques, uns coneguts i uns atres no tan coneguts, estaven amagant la llum del sol. ¡Em riguí farcit d'alegria!
¡Regolondros! Si haguera sabut cert, i que se m'anava a complir el desig... ¡Segur que no m'haguera quedat ahí! De totes maneres, torní a riure'm, si se complix el desig al cent per cent, mai no van a poder baixar del cel... ¡Que tampoc estaria gens malament!
Un bes i un abraç per a tota la gent de bo, i a vore si enguany podem erradicar als panques de la nostra terra, i del món sancer.
¡Feliç 2009! |
