Primer de tot vullc dir que no hi ha cap llengua, (Excepte les creades en laboratori, com l'esperanto, l’ido, el volapuk o el català) que no deriven de qualsevol atra llengua, puix hem de tindre en conte que una llengua nova apareix com ad un dialecte d’una atra o com una deformació d’una atra.
En eixe cas volem dir que el valencià com tantes llengües, abans d’ella és l’evolució d’una mescla de moltes llengües, en les que participaren en una o en una atra mida, el llatí, el provençal, el romaç l’àrap i de segur un bon grapat més de llengües que hauran deixat el seu gra d’arena en la nostra llengua.
Una llengua no és una cosa que naix hui a les set de la vesprada, sino que és un procés de canvi, un procés que pot tardar més o manco en completar-se depenent de la cantitat de parlants que tinguera la llengua o llengües mare, i l’acceptació i la cantitat de parlants que tinga la nova llengua.
¿Quan podríem dir que hi ha una nova llengua i sobre tot quan s’ha consolidat esta?
Puix no és una pregunta molt fàcil de respondre, puix igual que no naix en un dia i ad una hora fixada, una llengua tampoc és una cosa que estiga queta, puix encara que parega que no, sempre està en continu moviment, sempre està fent-se ad ella mateixa, incorporant noves paraules d’unes atres llengües, inventant noves paraules per a nous invents, o variant i deformant les paraules existents.
En açò volem dir que no és a soles en la llengua valenciana, sino en qualsevol atra llengua, és prou difícil fixar una data a partir de la qual podem parlar definitivament d’eixa nova llengua, pero no és manco cert que sempre podem fixar-nos en els escrits, en la seua evolució i sobre tot en quan és comença a escriure en els text el nom de la nova llengua.
En això tenim que els primers texts que podríem dir que estan escrits en llengua valenciana pertanyen a l'época de dominació musulmana del nostre Regne (encara que en eixe moment no fora encara lo regne valencià). Redactats en un valencià incipient i en prou formes que no és consolidarien en la llengua valenciana clàssica posterior.
Eixos escrits són el més clar indicatiu d‘un romanç propi valencià abans de la conquista cristiana de 1238 per Jaume I, encara que no és diguera estar escrits en llengua valenciana.
Aixina, s’han de citar en primer lloc les nomenades jarches, que aparegueren a finals d’un poema en àrap o hebreu de major entitat. Entre elles destaquen les d’Abu Isa ibn Labbun, Abu Bakr Muhammad ibn Ahmad ibn Ruhaim o Ibn al-Labbana.
En el sigle XIII destaquen les primeres manifestacions de lliteratura religiosa cristiana, Els Planchs de St. Esteve, lo Cant de la Sibila i la Bíblia Parva. Ad estes primeres manifestacions s’afegiran les primeres traduccions tant d’obres llatines (Furs) com lliteràries estrangeres, reforçant-se el paper dels texts religiosos autòctons. La característica més destacable és l’inseguritat lèxica i ortogràfica.
És molt destacable que lo rei en Jaume I diguera que els Furs s’escriguen en la llengua del poble per a que foren entesos per ell. Açò vol dir que eixa incipient llengua ya era una llengua diferent de totes les demés, ya començava a ser la llengua de lo Regne de Valéncia, ya podríem dir que el parlants d’eixe moment ya començaven a parlar valencià, un valencià molt rudimentari, pero valencià al fin i al cap.
La llengua en el sigle XIV ya era una realitat, la llengua valenciana ya existia per a tots els efectes, les persones parlaven en Valencià, i arribà un moment que parlant en valencià t’entenien en tots els territoris que ara són Europa.
Pero no podrien sospitar els parlants dels sigles XII, XIII i XIV, que el sigle XV anava a ser el Sigle d’Or de la Lliteratura Valenciana, donant noms al conjunt de la cultura que la fan, en comparació en totes les europees de llavors, incomparable. Des de lírics a satírics o ensagistes. Aixina també hi ha una esplèndida floració de traductors que recreen l’original i demostren com Valéncia vivia cara al món i a les corrents exòtiques.
Aplega l’imprenta i s’imprimix el primer llibre de la península publicat com a tal; Les Trobes en llaors de la Verge Maria, que donarà un gran impuls als texts. Este llibre és un incunable de la lliteratura valenciana i de la lliteratura mundial.
Des d’eixe moment la llengua valenciana a donat a tot lo món un gran número d’escritors que han segut l’inspiració per ad uns atres de totes les époques, de fet el gran Miquel de Cervantes sempre s’ha confessat com un gran admirador de Joanot Martorell.
Per a acabar este primer escrit sobre la breu història de la llengua valenciana, volem dir que la llengua valenciana, encara que perseguida i proscrita i amenaçada per molts factors, seguix tenint un número impressionat de parlants i seguix evolucionant a nivell de carrer com totes les llengües vives.
De fet, paraules com, nosaltres o vosaltres, la llengua valenciana fa temps que les ha rebujat a favor d’unes atres com, nosatres o vosatres, en l’acceptació de tots els parlants de la llengua valenciana; en canvi hi ha una atra llegua que a falta de llengua pròpia seguix agarrant lo que nosatres rebugem. I no vullc dir quina llengua és, pero els catalans diuen parlar-la. |
